Els almogàvers foren un grup de guerrers mercenaris que se singularitzava en el si dels exèrcits de la Corona d'Aragó. Esmentats per Jaume el Conqueridor i descrits per Desclot, són els protagonistes dels capítols en què Ramon Muntaner narra la seva màxima gesta: l'aventura en terres bizantines, a conseqüència de la qual els reis d'Aragó seran ducs d'Atenes i Neopàtria. Posteriorment el seu exemple serà al·legat en temps de dificultat Guerra de Successi, Guerra contra Napoleó fins que la Renaixença els reivindicarà i en farà un mite. El present article estudia com els tractà la literatura catalana, i també la castellana, des dels primers textos i sobretot durant els segles XIX i XX, en un recorregut en què es revela com un mite imperfecte, car els aspectes violents remarcats per la propaganda hel·lènica han estat un llast impossible d'eliminar.