Estudi de l’evolució de les idees de Riba sobre la llengua, seguint per una banda la seva maduració personal i per l’altra l’assoliment encara que per poc temps d’una certa estabilitat del català. Les indicacions de Fabra als escriptors són seguides per Riba amb entusiasme i sobretot ambició: tant de posar a la prova aquell instrument que havia de ser dúctil com d’aprofundir sobre els mateixos fonaments filosòfics del llenguatge. Com a fonts del seu pensament cal tenir en compte en primer lloc Ors i el Noucentisme en general, com també Vossler i l’Idealisme alemany. Cal esmentar també l’admiració que Riba sent pel Classicisme francès i que probablement és independent de la seva relació amb el Noucentisme, així com el seu interès pels filòsofs grecs, Plató en particular.